LLIBRES

Uns quants llibres que recomano. Molts són antics, però tenen l'avantatge de fer agafar afició i interès per les coses del cel, els astres i l'Univers. 

Astronomia (1935) de Josep Comas Solà

Aquest llibre és un clàssic. Era propietat del meu pare i va ser un dels primers que vaig llegir del tema astronòmic i em va fer agafar molta afició, Josep Comas Solà (1868 - 1937) transmetia el seu entusiasme per les coses del firmament i tenia una clara voluntat i eficàcia divulgadora. Per l'època en que està escrit, parla sobretot del Sistema Solar, amb algunes notes sobre les estrelles i la Via Làctia.  

Un llibre de 1962 revisat el 1972

Un llibre molt especial, que parla sobretot del futur, però fa moltes referències a l'Univers, les estrelles i els viatges interplanetaris. Potser un dels més engrescadors llibres d'Arthur C. Clarke (1917 - 2008). Una autèntica joia, molt diferent als altres. 

Del 1964, de Stephen H. Dole (1916 - 2000)

Un llibre que és una veritable raresa, pel seu rigor científic i per la seva claredat expositiva. I a més és molt amè, tractant de forma exhaustiva tot el tema. Les condicions físiques, químiques i de tota mena per tal que un planeta pugui ser habitable per l'ésser humà. No superat i ni tan sols igualat en el seu camp. Molt recomanable. 

Las maravillas del cielo.
Astronomia iAstronàutica (1967)
d'Antoni Paluzíe Borrell (1899 - 1984)

Un llibre per entusiasmar-se amb l'exploració estel·lar i amb l'aventura astronàutica. D'un nivell senzill i més que res donant pinzellades dels temes que toca, però amb una gran força captadora de l'interès un cop hi entra. La mateixa simplicitat del que explica n'és un atractiu més. Per engrescar-se amb els assumptes del cel, a partir d'un nivell elemental que es presenta ple de possibilitats d'investigar. 

Del 1970, d'Hoimar von Ditfurth (1921 - 1989)

Un llibre del que se'n podria dir la Psicologia de l'Astronomia. Una reflexió sobre el paper de l'ésser humà en el conjunt del Cosmos i la íntima relació i dependència que hi ha entre la vida a la Terra, i molt especialment la humana, i els astres, començant perquè els nostres àtoms provenen dels nuclis estel·lars i continuant pel fet evident però a vegades poc conscient de que vivim en l'Univers. La seva lectura està plena d'observacions suggeridores i és molt motivadora. 

El llibre de 1981 de la sèrie de TV de 1980

Un gran llibre de divulgació d'un dels més grans divulgadors científics, i especialment astronòmics, Carl Sagan (1934 - 1996), a més un important membre de la NASA en l'època de la primera exploració amb sondes del Sistema Solar. Segueix la sèrie de televisió de gran èxit de l'any anterior. En el seu moment va ser una fita per a tota una generació, origen de moltes vocacions científiques en general i astronòmiques en particular. Imprescindible. 

Hi ha molts més llibres que són autèntics despertadors d'intel·ligències i desvetlladors de vocacions per al món de l'espai exterior i de les estrelles, nebuloses i galàxies, i en penso anar parlant en noves entrades.

Aficionat des de jove a les meravelles del cel

La meva afició a l'Astronomia i a l'Astronàutica ve de lluny. 

A casa, a Vic, cap el maig o juny de 1969 quan tenia 14 anys, veient les fotos i llegint en familia sobre la missió Apol·lo 10 a la Lluna en la revista francesa Paris Match, que comprava el meu pare, també molt interessat per l'Univers i pels inicis de l'exploració espacial. 

Fotos

Unes fotos d'aquell temps: 

A l'Observatori Astronòmic del Pic du Midi de Bigorre, als Pirineus francesos, 8 de juliol de 1994

Amb Mn. Manuel Serinanell (1909 - 2001), fundador de l'Agrupació Astronòmica d'Osona l'any 1987,
en una observació pública amb instruments a Vic a mitjans dels anys 1990s, probablement cap al 1995. 

A l'Observatori del Pic du Midi, 1994

La foto és de la visita de l'Agrupació Astronòmica d'Osona (AAO) a l'Observatori astronòmic
del Pic du Midi de Bigorre, als Pirineus francesos, el 8 de juliol de 1994 (gentilesa de l'AAO)

Les llunes

Al Sistema Solar hi ha un gran nombre de satèl·lits o llunes.
Exceptuant els planetes Mercuri, Venus i el planeta menor Ceres, que no en tenen cap, tots els altres planetes i planetes menors en tenen, igual que alguns asteroides.


Terra - la Lluna

Mart - Phobos i Deimos

Phobos

Deimos 

Júpiter

Júpiter  té molts satèl·lits, 69 de coneguts,  els principals els anomenats "galileans": Io, Europa, Calixte i Ganimedes.


Io.

Io

Io té un diàmetre de 3 643'2 km, orbita Júpiter a una mitjana de 421 800 km de distància i té un període orbital i de rotació (síncrona, presenta sempre la mateixa cara al planeta) de 1'77 dies. La seva temperatura superficial mínima és de 90 K, la mitjana és de 110 K (-163 ºC) si bé pot arribar a ser de 130 K. És un satèl·lit molt volcànic, amb més de 400 volcans en actiu. En plena magnetosfera de Júpiter, Io rep diàriament uns 36 sievert (o 3 600 rem) de radiació ionitzant. 

Europa. 

Europa

Europa té un diàmetre mitjà de 3 121'6 km, orbita Júpiter a una mitjana de 670 900 km i té un període orbital i de rotació de 3'55 dies. La seva temperatura superfícial oscil·la entre 50 K i 125 K, amb una mitjana de 102 K (- 171º C).



Ganimedes.

Ganimedes 

Ganímedes té un diàmetre de 5 268'2  km (gairebé com el planeta Mercuri), orbita Júpiter a una mitjana de 1 070 400 km de distància amb un període orbital i de rotació de 7'1545 dies. La seva temperatura superficial va de 70 K (mínima) a 152 K (màxima) amb una mitjana de 110 K (-163ºC)


Cal·listo.

Cal·listo 

Cal·listo té un diàmetre equatorial de 4 820'6 km, orbita Júpiter a una mitjana de 1 882 700 km i el seu període orbital i de rotació és de 16'69 dies. La seva temperatura superficial oscil·la entre una mínima de 80 K i una màxima de 165 K, amb una mitjana de 134 K (- 139º C).










Saturn - El planeta dels grans anells també té molts satèl·lits, 62 de coneguts en aquest moment. El principal és Tità, que té una atmosfera densa i és gran aproximadament com el planeta Mercuri. Però a part dels petits, molt nombrosos, Saturn en té uns quants de mitjana grandària: Dione, Rhea, Hiperió...

Unes quantes de les principals llunes:


Mimas

De 396 km de diàmetre, és el cos celest més petit que és aproximadament esfèric per la seva gravetat.Orbita Saturn a una distància mitjana de 185 539 km de distància amb un període orbital de 0'9 dies i un període de rotació igual. La seva temperatura és d'uns 64 K ( - 209 º C).



Encelad



De 504 km de diàmetre, orbita Saturn a una mitjana de 237 948 km de distància amb un període orbital i de rotació de 1'4 dies. La seva temperatura oscil·la entre 32'9 K i 145 K, amb una mitjana de 75 K (-198º C).




Tethys



Té 1 062 km de diàmetre i orbita Saturn a una mitjana de 294 619 km, amb uns períodes orbital i de rotació d'1'9 dies. La seva temperatura mitjana és de 86 K (-187º C).




Dione

De 1 123 km de diàmetre, orbita el planeta a una distància mitjana de 377 396 km amb uns períodes orbital i de rotació de 2'7 dies. La temperatura superficial mitjana és de 87 K (-186 ºC).




Rhea



De 1 527 km de diàmetre, orbita a 527 108 km de Saturn amb uns periodes orbital i de rotació de 4'5 dies. La temperatura superficial oscil·la entre 53 i 99 K (de -220 a -174º C).




Tità

De 5 150 km de diàmetre, orbita Saturn a una mitjana de 1 221 870 km amb uns períodes orbital i de rotació de 16 dies. Té una atmosfera que arriba a 1'45 atm de pressió, la meitat més que la de la Terra. La temperatura mitjana és de 93'7 K (- 179'5 º C).




Hiperió



D'un diàmetre mitjà de 270 km orbita a una mitjana de 1 481 009 km de Saturn amb un període orbital de 21 dies i una rotació caòtica. Té la característica d'una textura esponjosa, és porós. La temperatura mitjana és de 93 K (-180º C).



Japet

Amb 1 470 km de diàmetre mitjà, orbita Saturn a 3 560 820 km de mitjana amb uns períodes orbital i de rotació de 79 dies. Té la característica de tenir una part fosca contrastant amb la part clara i una cresta de 20 km d'alta a gairebé tot el seu equador. La temperatura superficial és de 90 K a 130 K (-183º a -143º C).



Phoebe

D'uns 213 km de diàmetre orbita Saturn a uns 12 869 700 km de mitjana amb un moviment retrògrad i un període de 550 dies i un període de rotació de 9 h 16 minuts 25 segons. La temperatura superficial és d'uns 73 K (-200º C).

Els nuclis cometaris

1985( set) Giacobinni-Zinner, 2 km diàmetre,  sonda ICE a 7 800 km. No fa fotos. 

1986 (març)  Cometa Halley, 15 x 9 km, sondes Sakigake a 6 990 000 km,  Suisei a 151 000 km, Vega 1 a 8 889 km, Vega 2 a 8 030 km i Giotto a 586 km. La Giotto fa  les  primeres fotos d’un nucli cometari.

1992 Grigg-Skjellerup, 2’6 km,  Giotto a 200 km. No fa fotos per tenir els instruments danyats pel pas proper al Halley. 

2001 (setembre) Borrelly, 8 x 4 x 4 km, Deep Space 1 passa a 2 171 km, entrant en el  coma del cometa.  

2004 (2 gener) Wild 2, 5’5 x 4 x 3’3 km, sonda Stardust, que retornà a la Terra, portant  mostres.

2005 (2 gener) Tempel 1, 7’6 x 4’9 km, sonda Deep Impact a 500 km, més tard l’Impactor hi xoca (4 juliol),  amb una explosió recollida en imatge per la Deep Impact i creant un cràter.  És el primer contacte amb un nucli de cometa. 6 anys més tard la Stardust  passa a veure’l.

2006 Material del cometa Wild 2 arriba a la Terra,  càpsula de la Stardust.                                           

La sonda Ulysses, a 260 000 000 de km del nucli del cometa McNaught,  passa inesperadament per la seva cua i detecta una química complexa i el  vent solar. 

2010 Hartley 2, 1’4 km, sonda Deep Impact a 700 km. El cometa més petit visitat.

2011 Tempel 1, primer cometa visitat dos cops per dues naus diferents, la Stardust  s’hi acosta a 181 km i fotografia el cràter fet per la Deep Impact.

2014 – 2016 Chyurumov-Gerasimenko, 4’1 x 3’3 x 1’8 km, la Rosetta hi arriba el 6  d’agost de 2014 i entra en òrbita al 10 de setembre i el el seu lander Philae hi fa un aterratge suau el 12 de novembre del mateix any, però envia poca  informació. El sistema fotogràfic Osiris captura imatges amb 11 cm/pixel a la primavera de 2015. Al final la Rosetta s’estavella contra el cometa. 

El 67/P Churyumov-Gerasimenko el setembre de 2014

Descobrint els asteroides

1991 (29 octubre) 951-Gaspra, primer asteroide visitat, sonda Galileo.

1993 243-Ida

1994 (febrer) Ida i Dactyl, revisant les fotos d'Ida se li trova un petit satèl·lit

1994 1-Dactyl

1997  253-Mathilde

1998 - 2001  433-Eros, sonda NEAR-Shoemaker.

1999  9969-Braille, sonda Deep Space 1

2002  5535-Annefrank, sonda Stardust

2005   25143-Itokawa, sonda Hayabusa.
La sonda va aterrar en el petit asteroide de 350 m i el 2010 una càpsula va retornar a la Terra amb pols seva.

2008      2867-Steins, sonda Rosetta

2010    21-Lutetia, sonda Rosetta

2011 - 2012   4-Vesta, sonda Dawn

Vesta té 525'4 km de diàmetre mitjà i orbita a una mitjana de 2'362 UA del Sol. La sonda Dawn hi va aaribar el 9-07-2011  

2012 (desembre)  4179-Toutatis, visitat per la Chang'e-2

2015 - ... 1 Ceres, tot i que per la seva grandària és un planeta menor, visitat per la sonda Dawn, que s'hi ha quedat en òrbita.

Ceres té la característica d'uns punts brillants a la seva superfície, així com una muntanya unusual.